Reflexions sobre les commemoracions històriques i l’ús social de la història

“Les commemoracions són una manifestació de la memòria, més que de la història”*. I història i memòria no tenen res a veure. Per tant, les commemoracions no són una forma de fer història, ni tant sols una aproximació a la història.  La història busca una aproximació crítica i real als fets que estudia, intentant tenir en compte tots els factors possibles. No busca recordar uns fets, sinó arribar a la màxima veritat d’allò que va succeir. La memòria , en canvi, va de la mà de l’oblit. Fer memòria, conservar el record, suposa l’eliminació i/o oblit de tot allò que no és recordat. Així, les commemoracions són una manera de fer memòria, però també són una manera de crear oblit. Per tant, vull reivindicar des del principi que no som els historiadors els que hem de decidir sobre el que cal fer memòria i el que cal commemorar. Tal i com afirma Pierre Nora “l’histoire propose, mais le présent dispose”*. Ara bé, com a individus immersos en la societat cal tenir una visió crítica sobre el fenomen de les commemoracions, sobre, tal i com afirma Étienne François, la frénésie commémorative*.

Em sembla molt adient la reflexió que Tzvetan Todorov porta a terme en el seu article “La memòria amenazada”^. Todorov reflexiona si, en el cas de França, les commemoracions són degudes a que la nació ha arribat a un punt de llibertat i de pau amb tot el seu passat o si cal interpretar les commemoracions com un esforç abismal per a reafirmar el present gràcies al seu passat. Sigui quin sigui l’origen, queda palès a la realitat quotidiana que les commemoracions estan a l’ordre del dia en tota Europa, fins al punt que Todorov parla de “l’abús de la memòria”.  Una altre fet a tenir en compte en els actes oficials per difondre la memòria és el fet que, l’escollir sobre que fer memòria, porta implícita la selecció. En aquest procés es segueixen uns criteris de selecció que, conscients o no, marcaran una certa explicació i visió del passat. Per exemple, el fet de commemorar el bàndol d’una guerra i l’altre no, donarà una visió concreta del conflicte. Tal i com s’afirma en el text (*), una commemoració no existeix per ella mateixa, sinó que és el resultat d’una opció o d’un conjunt d’elles que, conscient o inconscientment, serà una representació d’afirmació d’identitat. Al llarg de la història i al llarg de les societats actuals, aquestes representacions varien segons els contextos. I és així perquè els actes de memòria oficials (o l’absència d’ells) estan al servei polític. Això fa que, el que en inici està pensat per englobar i donar identitat a tota una societat, acabi essent centre de tensions i de conflictes perquè tota la societat és conscient de que la selecció de la memòria oficial acaba amb l’oblit i per això hi ha una lluita constant entorn la memòria històrica.

Tal i com diu el text (*), la memòria necessita uns punts de referència concrets per subsistir i per renovar la seva presència cíclicament. Però cal tenir en compte que la memòria oficial és una font pedagògica per les generacions futures. No serveix una commemoració que el que busqui sigui justificar el present utilitzant el passat. Les commemoracions han de respondre a un interès de difusió històrica que serveixi a la ciutadania per a una reflexió sobre el passat que pugui connectar amb el present. És a dir, han de tenir una funció social que porti a reflexionar, amb un peu en el passat,  sobre el present i el futur.  Tot i això, és molt complicat que les commemoracions històriques no arraconin cap sector perquè l’objectivitat total no existeix, com tampoc existeix un ideal de veritat, sinó molts.

* Bernard Cottret et Lauric Henneton, “La commémoration, entre mémoire prescrite et mémoire proscrite”, dins Bernard Cottret et Lauric Henneton (dir.), Du bon usage des commémorations, Presses universitaires de Rennes, 2010, pp.8-9 i 14-15

^ Tzvetan Todorov, “La memoria amenazada”, www.cholonautas.edu , Biblioteca Virtual de Ciencias Sociales.

Post-modernisme, el final de la història social

El paradigma historiogràfic del post-modernisme desmunta el que ha estat  el paradigma per excel·lència del segle XX: la història social. El fragment de text extret de l’article “De la historia social a la historia de lo social” ho mostra perfectamente, tal i com afirma Keith M. Baker, “La sociedad es una invención, no un descubrimiento”[1]. Pels post-modernistes el concepte societat és una categoria sorgida d’una nova conceptualització de la realitat que emergeix al segle XVIII. Una sèrie d’aconteixements faran que la realitat comenci a ser vista amb uns ulls conceptuals que crearan un nou imaginari, el que M.A Cabrera anomena l’imaginari modern, i aquest crearà noves categories de realitat com el mercat, l’individu, el poble... Entre aquestes categories s’hi troba la societat. Tal i com Charles Taylor afirma, en el paradigma post-modernista l’imaginari fa referència a les formes en que les persones imaginen la seva existència, les seves relacions amb altres persones i les seves expectatives vitals i a les nocions normatives que subjuguen a aquestes expectatives[2]. Per tant, en l’imaginari és inherent l’organització de la realitat d’una manera determinada  i està íntimament relacionada amb la conceptualització que l’èsser humà fa del seu entorn. Així, el nou imaginari emergent al segle XVIII va conceptualitzar la realitat amb un seguit de categories entre les que s’hi troba la societat. Queda clar així, que la societat no és un ens natural, sinó un manera subjectiva d’organitzar la realitat. La història social es basa en l’objectivització de la categoria de societat i en base a ella la història es converteix en un anàlisi sistemàtic i científic. Aquest paradigma historiogràfic fa de la interrelació de les persones un objecte material, la societat, i és en ella i en relació a ella entorn la qual s’explica tot aconteixement i acció humana. Però els post-modernistes neguen l’existència natural de la societat i la qualifiquen com un categoria d’organització de la realitat sorgida d’una nova concepció d’aquesta i que va portar l’emergència d’un nou imaginari.

La història de l’últim segle ha “objectivitzat la societat” i ha vist en ella una utilitat pràctica en historiografia. Però les noves corrents post-modernistes, amb el seu discurs, neguen la existència real d’una història social. Acostumats a la preeminència del paradigma social, el discurs pos-tmodernista pot semblar que sigui anti-històric, en el sentit que negui la possibilitat de fer història. Però no és així, el que posa a debat és la possibilitat d’una història més enllà del paradigma operant fins a l’actualitat, el de la història social. Però com es va més enllà? Com cal enfocar l’estudi històric deixant d’acceptar la societat com a eix vertebrador de discurs? L’article de M.Á.Cabrera / Á.Santana[3] dóna respostes a aquestes preguntes. L’article argumenta que fins ara s’ha utilitzat la categoria de societat com una forma natural i ahistòrica present al llarg del temps i que això ha estat així com a conseqüència de que els mateixos historiadors operaven dins els paràmetres de l’imaginari modern que portà a l’organització de la realitat tal i com la coneixem avui dia. Per tant, la història social opera dins els paràmetres d’aquest imaginari modern. El que els autors de l’article proposen es deixar enrere la història social per arribar a construir una història d’allò social. Aquesta nova manera de pensar l’estudi històric ja no és analitzar la realitat que ens envolta i que hem creat per una percepció determinada del món, sinó que fa referència a analitzar la construcció d’una realitat creada a partir de la concepció que fem del nostre entorn. Per això cal analitzar les categories que tenen el seu origen en la transformació conceptual d’un imaginari anterior i en com aquestes redefineixen la realitat. D’aquesta redefinició de la realitat en sorgirà una organització on hi apareixierà la categoria de societat entre d’altres. La història d’allò social afirma que “la manera en que les persones experimenten la realitat i reaccionen davant d’ella no està determinada per la realitat mateixa, sinó per la manera en que aquesta es fa significativa mitjançant les categories d’un cert imaginari”[4]. Per tant, és en la influència i la relació d’aquestes categories que organitzen la realitat on caldrà anar a buscar les explicacions de les accions i relacions humanes i de les seves institucions. Així, el que Cabrera proposa és una mirada historiogràfica des de fora del paradigma de la història social, una nova manera de fer història anant a bucar les causes i explicacions no en el context real que ens envolta, sinó en com aquest ha estat creat a partir d’un imaginari que ha organitzat la realitat. Per aquests autors, la història social ha significat utilitzar la creació històrica de la categoria de societat com una entitat natural a partir de la qual fer història. El que ells proposen és fer història des de fora de la realitat que va organitzar l’imaginari modern descrit per Taylor. 

---

[1] M.Á.Cabrera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006), p.169-170.

[2] Ch. Taylor, Modern Social Imaginaries, op. cit. ,p23.

[3] M.Á.Cabrera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006).

[4] M.Á.Cabrera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006), p 188-189.

Les problemàtiques de la biografia històrica. Isabel Burdiel: “La dama de blanco. Notas sobre la biografia histórica”. Pilar Díaz Sánchez: Clara Campoamor (1888-1972).

La biografia escollida repassa els principals aconteixements polítics de la vida de Clara Campoamor (1888-1972), membre del comitè que va preparar el text constitucional de la República i diputada a les Corts Generals. La biografia s’inicia situant el context en el que neix el personatge i fent un recorregut breu per l’entrellat de successos i accions que acabaran formant la seva mentalitat i el seu pla d’acció i que culminaran amb l’aprovació del vot femení a les Corts gràcies a la seva aportació al debat. Aquesta lluita pel dret de vot femení farà que la carrera política de Clara Campoamor s’enfonsi a causa del rebuig que aixecà en la classe política de tots els colors, però sorprenentment, sobretot dels sectors republicans més radicals als que ella pertanyia.

La biografia està enfocada bàsicament a la lluita que Clara Campoamor portà a terme a favor de les dones en l’espai polític. No apareixen gairebé gens aspectes de la seva vida personal i es centra en les seves accions polítiques, sobretot feministes, i en com el personatge les viu en la seva posició de dona. Així, la biografia està enfocada en la lluita que Campoamor va portar a terme a favor dels drets de la dona. Per tant, és una biografia política, però sobretot feminista.

La societat està formada per individus i aquests individus interactuen en societat. Així, qualsevol canvi que s’esdevingui en el si de la societat és impulsat, viscut, frenat, interpretat, explicat, analitzat… pels individus que la conformen. És per això que el lligam individu - societat és indissoluble. Aquest fet fa que les biografies, tal i com diu Isabel Burdiel, hagin de tractar la “inacabable tension entre individuo y sociedad”.  Aquesta “tensió” és un dels problemes biogràfics. És erroni pensar que un personatge pot representar totalment una societat o un temps concret i per tant concloure que un individu pot explicar per si sol una societat o un procés històric. Ara bé, això no vol dir que l’individu no sigui important per explicar un fet històric ja que, ell és el subjecte històric que interactua en societat. En paraules de Isabel Burdiel, “no puede contarse una historia creíble sin presentar personajes”^.  Igualment, una biografia no pot explicar la vida d’una persona independentment del context en el que viu. No es pot deslligar l’individu de la societat perquè aquesta és l’escenari on el subjecte històric actua i determina les seves accions. L’individu és lliure però està condicionat pel seu entorn, per la societat que ell mateix conforme. Així, en un biografia hi té una part important el context perquè actua en el subjecte històric com a condicionant social. Les accions de tots els homes es poden i s’han d’explicar dins una determinada societat, sigui quina sigui les relacions que hi guarden. Des d’aquesta perspectiva sembla impossible interpretar la vida de qualsevol home sense tenir en compte la societat en que viu però també ho és interpretar i analitzar la societat obviant el subjecte històric: l’home. En la biografia de Clara Campoamor es presenta clarament la idea de condicionant social. El relat comença amb el capítol “La españa de finales del siglo XIX” on es crea el context en que neix Campoamor i després situa el seu barri i a la seva família. Aquesta inici ja crea un context que intenta explicar perquè la biografiada és qui és i com forjarà la seva mentalitat:

“A pesar de que Clara fue a la escuela con entusiasmo, tuvo que interrumpir bruscamente su formación, tras la temprana muerte de su padre, para trabajar y llevar dinero a su casa. Así a los 13 años se inició en el oficio de la costura y trabajó como modista (…) Este oficio daba trabajo a las chicas que tenían auténtica necesidad por el que cobraban un salario muy bajo además de soportar jornadas interminables. A principios del siglo XX, con estas mujeres, las “obreras de la aguja”, comienza a despertarse una conciencia de clase que las lleva a formar un sindicato.” *

Crec que aquest text reflexa la importància del condicionament social en el personatge i així ho vol transmetre l’autora de la biografia. Aquí es fa palesa la relació entre individu i societat: la societat ajuda a explicar la figura de Campoamor i al mateix temps en el personatge, en la individualitat, s’hi pot reconèixer un escenari i un temps determinat.

Al darrere de tot document, acció, procés històric… hi ha una intenció. La intenció és inseparable de l’ésser humà i es present en tot el que fa. És per això que un historiador no pot obviar la biografia perquè no es pot fer història sense els homes, ja que no es poden separar els processos històrics dels homes, i per tant, de la intenció inherent a tot èsser humà. La història feta fixant-se només en les estructures i deixant de banda l’home serà una història simple perquè no tindrà en compte el subjecte històric que és el que actua dins aquestes estructures sempre mogut per intencions. Per tant, desprestigiar la biografia seria arraconar l’home i la seva intenció. Ara bé, el significat que cadascú dóna a una intenció depèn d’una interpretació de la realitat que l’envolta. Clara Campoamor té una intenció que a la obra ve marcada per la seva experiència i per la seva identitat femenina. Ella viu en una societat, en fa una interpretació des de la seva experiència i la seva identitat i aquesta interpretació determinarà la seva intenció. Aquesta intenció, creada per una consciència de com és la seva realitat, és necessària per explicar la seva vida però també per explicar el moment i l’escenari en el que Clara Campoamor va viure. Així, la intenció que una persona dóna a la seva vida és un fet interpretatiu i per tant, difícil d’analitzar. Per això Burdiel afirma que “los historiadores no podemos sortear la biografia a menos que consideremos posible leer un documento e interpretarlo sin referencia a una intención y, por lo tanto, a un sujeto que actúa y a un contexto de acción”^. Aquesta perspectiva de la intenció de l’home podria concloure amb la idea de que el més científic seria arraconar la subjectivitat que l’home infereix en la història però el que faria és simplificar-la. Identitat, experiència i intenció són nocions necessàries per interpretar els processos històrics  perquè van lligades al subjecte històric protagonista dels canvis. Aquestes nocions són les que explicaran i ajudaran a interpretar els diferents escenaris i les actuacions dels homes. Entendre el significat que els homes donen a la seva realitat és essencial per intepretar les seves accions i els canvis que es produiran en el si d’una societat.

“(…)Contaba entonces con 35 años (…) El 19 de diciembre de 1924 obtuvo la Licenciatura de Derecho por la Universidad Central de Madrid, aunque antes había estudiado en la Universidad de Oviedo y en la de Murcia, como alumna no oficial. Fue un largo recorrido profesional y vital que formó el carácter y la mentalidad de una mujer que empezó como modistilla y acabó tomando parte activa en la vida política española como feminista comprometida con los problemas de la mujeres.” *

Aquest és un fragment de text en que crec que es reflexa “el exceso de sentido y de coherencia asociado a la narración de una vida individual”^. Al llarg de l’obra es mostra una successió cronològica enllaçada que, a partir de la seva superposició, acabarà produint el personatge biografiat. Clara Campoamor es presenta com un personatge amb una vida coherent que l’ha portat a participar activament en la política de la República. El seu passat d’orígen humil i el seu esforç per estudiar i millorar són la “trayectoria global”^ que l’han portat fins a aconseguir el vot femení. Des del meu punt de vista, aquesta biografia compleix les regles bàsiques de la biografia clàssica anomenades per Burdiel: una vida individual com allò únic rellevant (ella amb tots els seus esforços presentats a la biografia aconsegueix el vot femení), la successió cronològica com a font d’explicació (una superposició de fets i experiències al llarg del temps del personatge porten a aconseguir el vot femení) i la centralitat del subjecte en l’explicació i la organització del relat (la biografiada, amb la seva vida coherent i perfectament entrellaçada, organitza el relat).  La biografia de Clara Campoamor exclou tot allò innecessari i crea un relat en el que finalment, mitjançant una trajectòria global en que tot guarda relació, aconseguirà la intenció que es presenta com el significat de la vida de la biografiada. Tot aquest trajecte dona sentit a la seva vida i així ho transmet la biografia.  

Clara Campoamor va ser un dels pilars visibles de tot el moviment feminista que es va donar  a Espanya ja des dels inicis del segle XX. És un personatge clau del procés històric que portarà al reconeixement del vot femení ja que, va ser una de les poques dones que va poder tenir veu a les corts. Mitjançant la biografia de Clara Campoamor s’explica aquest procés i l’intens debat que es va produir en la societat. Així, la biografia individual es mostra com a representació d’un fet històric, d’un fet que canvià la societat i per tant, d’un fet col·lectiu.  La vida de Clara Campoamor es presenta com a representativa de totes aquelles dones que es van mostrar preparades per a portar a terme una lluita pels seus drets. Ella n’és la màxima expressió perquè des d’un origen humil va arribar a poder defensar les seves idees a les Corts. La vida de Campoamor sí té un valor històric en sí mateixa, ella va participar activament en el context que relata la obra, ara bé, a més, la biografia es presenta com una representació de la dimensió col·lectiva del feminisme viscut en el seu escenari i el seu temps. La biografia de  Campoamor presenta un context en el que es desenvolupa la seva vida i en el que ella actua:

“(…) En esto coincidia con un número considerable de compañeras que, al igual que Clara, sentían la urgencia de reunirse y crear asociaciones que canalizaran sus reivindicaciones a través de una actuación política conjunta. Se trataba de un nutrido grupo de mujeres provinentes de la alta y media burgesía, con una preparación cultural y profesional muy cualificada (…)”.*

“En los años veinte del pasado siglo se produjo en nuestro paí una eclosión del movimiento feminista que abarcaba múltiples tendencias. Clara Campoamor se incluye en una corriente que entronca con lo que podemos calificaar como el feminismo más progresista, laico e independiente de partidos políticos, existieron otras formas de feminismo que estaban más próximas a posturas conservadoras (…)”. *

Des de la meva perspectiva, el que ha de fer un biografia és explicar com el biografiat interpreta la seva realitat i com es mou en ella. Com ja he dit, aquesta interpretació està formada des d’unes identitats i unes experiències complexes i entrellaçades que donen a cada individu una noció de sí mateix en la realitat en que viu. Cada individu està format per múltiples identitats i experiències i aquestes seran les que donaran complexitat i flexibilitat a la biografia. Tal i com afirmà Bernard Guenée, “una biografia permitía lanzar una primera mirada sobre la sofocante complejidad de las cosas”^.  És des de la perspectiva d’un subjecte històric des de la que podrem observar la verdadera complexitat i multiplicitat d’un procés històric o d’un context concret. Seria lògic pensar, per tant, que no existeixen les vides coherents on un personatge amb una identitat concreta està destinat a aconseguir X i que, aquest recorregut, és el significat de la seva vida. Això seria presentar un subjecte fals, on s’obviaria la dicotomia que conforma el subjecte històric a través de les seves diferents identitats. Tal i com afirma Burdiel, aquest tipus de biografia “Preside también el deseo de dotar de sentido a la propia vida en una búsqueda de coherencia y de unidad que no es solo engañoso, sino una suerte de redención que tiene efectos simbólicos y sociales prácticos”^.  La biografia de Clara Campoamor, que m’ha servit per analitzar les polèmiques entorn les biografies, és bastant breu i presenta un personatge que va forjant la seva mentalitat al llarg de la seva experiència vital. El personatge sembla tenir una vida coherent forjada al voltant de la seva identitat femenina que preval per sobre de qualsevol. És aquesta identitat la que argumenta i dona coherència al relat de la seva vida en aquesta biografia que es mou, tant sols, en l’esfera política i que probablement per això presenta un personatge tant simple i lliure de dicotomies.  

* Fragments extrets de Pilar Díaz Sánchez, Clara Campoamor (1888-1972), dins Biblioteca de Mujeres, Ediciones del Orto 2006.

^ Fragments extrets de Isabel Burdiel, “La dama de Blanco. Notas sobre la biografia histórica”, dins Liberales, agitadores y conspiradores. Biografias heterodoxas del siglo XIX.

Avaluació inicial

Tal i com afirma el text de Josep M. Salrach l’historiador ha d’intentar ser objectiu en el seu estudi. El problema d’aquesta objectivitat és que els homes i les dones no són éssers objectius sinó que porten inherent un cert grau de subjectivitat en tot el que fan. Salrach assumeix aquesta subjectivitat present en tota acció humana i argumenta que cal basar-la en un coneixement del subjecte històric: l’home. Així, Salrach, assumeix un cert grau de subjectivitat però basada en el passat, basada en una perspectiva històrica del subjecte de la història. Aquesta és la idea que expressa Salrach. Per rebatre aquesta argumentació es podria dir que tot i que l’home és un ésser subjectiu sotmès a passions l’estudi de la història no ho ha de ser, ha de seguir el mètode científic. La història ha de seguir una metodologia que garanteixi la seva objectivitat i que no estigui basada en les passions dels homes. Així, l’objecte de la història és subjectiu però la història no ho ha de ser.

Eduardo Manzano argumenta que per poder pensar i estudiar el passat cal estar-ne totalment deslligat. És una argumentació complexa: per pensar històricament cal desvincular-se del lligam amb els homes del passat i les seves accions. No hem d’identificar el present i a nosaltres mateixos amb els homes i dones del passat, sinó que cal poder analitzar les seves accions sense lligar-les amb el present, sense fer que el present es converteixi en un esclau del passat. El problema és que el present és un continu resultat d’una sèrie d’accions passades i aquest és un dels objectius de la història: explicar i analitzar els processos de canvi que porten fins a un lloc determinat. Pensar històricament implica un lligam amb el passat, però no ha de ser un lligam emocional o identificatiu, sinó un lligam històric que serveixi per analitzar els processos de canvi.

La documentació és la base de la història i tot el que podem arribar a conèixer mitjançant aquesta és una aproximació plausible a la realitat. Aquesta és l’argumentació d’Enric Ucelay-Da Cal. Afirma que la història és una construcció especulativa basada en la documentació. La paraula especulació deixa la cientificitat en un últim pla. És cert que el coneixement històric està basat en una sèrie de documentació de tot tipus i que aquesta no permet arribar a un coneixement total i irrebatible. Però que el coneixement no sigui irrefutable no significa que sigui merament especulatiu. Al llarg de la seva  trajectòria la història s’ha dotat d’una metodologia que garanteix la cientificitat que ha de tenir un treball d’investigació i que fa que aquestes “construccions especulatives” estiguin ben fonamentades des d’un punt de vista de recerca científic.