El paradigma historiogràfic del post-modernisme desmunta el que ha estat el paradigma per excel·lència del segle XX: la història social. El fragment de text extret de l’article “De la historia social a la historia de lo social” ho mostra perfectamente, tal i com afirma Keith M. Baker, “La sociedad es una invención, no un descubrimiento”[1]. Pels post-modernistes el concepte societat és una categoria sorgida d’una nova conceptualització de la realitat que emergeix al segle XVIII. Una sèrie d’aconteixements faran que la realitat comenci a ser vista amb uns ulls conceptuals que crearan un nou imaginari, el que M.A Cabrera anomena l’imaginari modern, i aquest crearà noves categories de realitat com el mercat, l’individu, el poble... Entre aquestes categories s’hi troba la societat. Tal i com Charles Taylor afirma, en el paradigma post-modernista l’imaginari fa referència a les formes en que les persones imaginen la seva existència, les seves relacions amb altres persones i les seves expectatives vitals i a les nocions normatives que subjuguen a aquestes expectatives[2]. Per tant, en l’imaginari és inherent l’organització de la realitat d’una manera determinada i està íntimament relacionada amb la conceptualització que l’èsser humà fa del seu entorn. Així, el nou imaginari emergent al segle XVIII va conceptualitzar la realitat amb un seguit de categories entre les que s’hi troba la societat. Queda clar així, que la societat no és un ens natural, sinó un manera subjectiva d’organitzar la realitat. La història social es basa en l’objectivització de la categoria de societat i en base a ella la història es converteix en un anàlisi sistemàtic i científic. Aquest paradigma historiogràfic fa de la interrelació de les persones un objecte material, la societat, i és en ella i en relació a ella entorn la qual s’explica tot aconteixement i acció humana. Però els post-modernistes neguen l’existència natural de la societat i la qualifiquen com un categoria d’organització de la realitat sorgida d’una nova concepció d’aquesta i que va portar l’emergència d’un nou imaginari.
La història de l’últim segle ha “objectivitzat la societat” i ha vist en ella una utilitat pràctica en historiografia. Però les noves corrents post-modernistes, amb el seu discurs, neguen la existència real d’una història social. Acostumats a la preeminència del paradigma social, el discurs pos-tmodernista pot semblar que sigui anti-històric, en el sentit que negui la possibilitat de fer història. Però no és així, el que posa a debat és la possibilitat d’una història més enllà del paradigma operant fins a l’actualitat, el de la història social. Però com es va més enllà? Com cal enfocar l’estudi històric deixant d’acceptar la societat com a eix vertebrador de discurs? L’article de M.Á.Cabrera / Á.Santana[3] dóna respostes a aquestes preguntes. L’article argumenta que fins ara s’ha utilitzat la categoria de societat com una forma natural i ahistòrica present al llarg del temps i que això ha estat així com a conseqüència de que els mateixos historiadors operaven dins els paràmetres de l’imaginari modern que portà a l’organització de la realitat tal i com la coneixem avui dia. Per tant, la història social opera dins els paràmetres d’aquest imaginari modern. El que els autors de l’article proposen es deixar enrere la història social per arribar a construir una història d’allò social. Aquesta nova manera de pensar l’estudi històric ja no és analitzar la realitat que ens envolta i que hem creat per una percepció determinada del món, sinó que fa referència a analitzar la construcció d’una realitat creada a partir de la concepció que fem del nostre entorn. Per això cal analitzar les categories que tenen el seu origen en la transformació conceptual d’un imaginari anterior i en com aquestes redefineixen la realitat. D’aquesta redefinició de la realitat en sorgirà una organització on hi apareixierà la categoria de societat entre d’altres. La història d’allò social afirma que “la manera en que les persones experimenten la realitat i reaccionen davant d’ella no està determinada per la realitat mateixa, sinó per la manera en que aquesta es fa significativa mitjançant les categories d’un cert imaginari”[4]. Per tant, és en la influència i la relació d’aquestes categories que organitzen la realitat on caldrà anar a buscar les explicacions de les accions i relacions humanes i de les seves institucions. Així, el que Cabrera proposa és una mirada historiogràfica des de fora del paradigma de la història social, una nova manera de fer història anant a bucar les causes i explicacions no en el context real que ens envolta, sinó en com aquest ha estat creat a partir d’un imaginari que ha organitzat la realitat. Per aquests autors, la història social ha significat utilitzar la creació històrica de la categoria de societat com una entitat natural a partir de la qual fer història. El que ells proposen és fer història des de fora de la realitat que va organitzar l’imaginari modern descrit per Taylor.
[1] M.Á.Cabrera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006), p.169-170.
[2] Ch. Taylor, Modern Social Imaginaries, op. cit. ,p23.
[3] M.Á.Cabrera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006).
[4] M.Á.Cabrera / Á.Santana, “De la historia social a la historia de lo social”, Ayer, 62 (2006), p 188-189.
No hay comentarios:
Publicar un comentario